L’esglèsia parroquial de Sant Miquel Aràngel és una de les joies del patrimoni de Salem.
El presbiteri ocupa ocupa el solar de l’antiga mesquita islà-mica, convertida en església el 1521, seu de vicaria el 1534 i seu parroquial el 1604, compartint protagonisme amb l’altra església de la foia: la desaparegu-da ermita de Benigervi (actuals Casals de Monxervi, baix la caseta de Justa).
Consagrada al Salvador Jesús en temps dels moriscos, després de l’expulsió d’aquests (1609), els repobladors la dedicaren a Santa Maria del Roser (1611) i, del 1694 ençà, a Sant Miquel Arcàngel.
L’edifici morisc fou reemplaçat en els anys 1720-1728 aproximadament, per un nou presbiteri, amb el creuer o transepte i les dues primeres capelles laterals de la nau. La idea, amb tota seguretat, era la d’acabar
la nau tal com ara la veiem, fins a disposar d’un edifici gran de planta latina.
Tanmateix, la carença de recursos obligaria a tancar l’edifici a mitjan acabar, l’any 1728.
El rector traslladà el Santíssim Sagrament al tabernacle de l’altar major i donà per inaugurada l’església:
«En 7 de noviembre de 1728, yo, el doctor Joseph Fortuño, retor de Salem, con licencia dada por el señor vicario general, bendixe el presbiterio de la nueva iglesia.»
L’acabament classicista es completà amb la interior amb la composició d’un altar major d’obra de tipus ‘arc de triomf’ imperial, i dels altars laterals, obrats també emulant l’arquitectura romana clássica: columnes de capitell compost i entaulaments coronats per pinacles i cartel-les amb insígnies.
Les capelles presenten, així les coses, un lenguatge arquitectonic molt ben con-juminat. L’altar major, amb les seues columnes esveltes de capital compost, els casetons amb florons, les garlandes, etc., recorda molt a la capella reial de la Mare de Déu del Remei (Albaida), que és obra del mateix arquitecte i dels mateixos anys que la intervenció de Salem.
